-
En El Qual Es Demostra De Manera Constructiva On Rau L’Autèntica Bellesa, un anàlisi.
Sense títol 12, o La Mirada.
L’entorn representa el caos, canviant i incomprensible, del que està envoltat l’ésser humà. Però és un caos avorrit, només té tres colors i totes les formes són iguals. Sembla senzill, el vols entendre però no pots.
Està format d’espirals, que simbolitzen la facilitat de quedar atrapat en aquest caos, en un punt insignificant del qual ja no pots sortir. És l’eterna caiguda, tot empitjora i cada cop el desordre té menys sentit. Cada cop s’allunya més la possiblitat d’entendre’l o d’escapar-ne. Et rodeja. T’atordeix.
El subjecte no expressa cap emoció, ha perdut la capacitat de ser afectat pel món exterior. És sent estrany i malalat, per això és verd. Potser no és tan immune al seu entorn com creu, o és que s’ho ha fet ell mateix? És impossible decidir quina de les dues opcions seria pitjor.
Té uns cabells largs i grocs. Llargs perquè ja no aconsegueix reunir la motivació per tallar-los. Ni li importa que pensi el món exterior d’ell. Ell no entén el món exterior i procura ignorar-lo, i no vol que el món l’entengui o el detecti.
Els cabells són grocs per manca de queratina. El seu cos comença a perdre la seva capacitat de defensar-se dels raigs de sol, així com ell comença a perdre la capacitat de defensar-se dels agents agressius de la realitat exterior. Els cabells encara són groc fosc, el declivi encara no ha acabat.
De la mateixa manera que els raigs de sol dels que el defensa la queratina, els agents agressius no tenen cap intenció, cap significat, simplement són. I són una part essencial de la vida. Com dels raigs de sol, se n’hauria de poder defensar sense problema, al cap i a la fi per això ha evolucionat. Però l’ésser humà és feble per naturalesa, i no pot més que trobar-se a si mateix angoixat enfront les parts més bàsiques de la vida.
Però la part més important d’aquesta obra és, com ens diu el títol, la mirada. Una mirada que al mateix temps que veu, ensenya. Els ulls grossos i fixes del subjecte ens mostren la contradicció bàsica de l’ésser humà. Malgrat tot el menyspreu que sent pel món exterior, mira. Observa. Vol saber. És sent confós, sap que quedarà atrapat en una espiral, i tot i així, mira. Intenta entendre el món que menysprea per poder formar part d’ell, té l’esperança que d’aquesta manera s’alliberarà de l’angoixa que l’enverina.
Però el subjecte sap que l’angoixa només és allà perquè ell intenta, però no pot, entendre el món. En altres paraules, l’acte d’intentar abastar l’antídot és el que l’enverina.
Ho sap, i hi lluita en contra. Aquest és l’orígen de les innombrables línies que formen el contorn dels seus ulls. Els seus ulls és l’estadi on lluiten les seves infinites contradiccions. Hauria de tancar-los i fugir per complet del seu entorn? Hauria de deixar-los perdre’s en el caos i acabar encallat en una caiguda eterna? Hauria de prendre aquesta decisió? Hi ha alguna decisió per prendre realment?
Qualsevol resposta serà irremeiablement incorrecta, i aquesta és l’essència de la condició humana.
-
oh dear i think i’m dying too!!
-
Flanroan o l'Art d'estirar la cadena. →
Flanroan, usuari de youtube, és un home audaç i astut. Un àcrata. Un ambiciós artista que amb els seus actes anormals aconsegueix alliberar l’audiència, atrapada en les amarres d’aquesta autodestructiva associació en la que vivim. Al·literacions apart, és un home admirable.
Gran part dels vídeos de’n Flanroan consisteixen en llençar coses al vàter, principalment menjar, i estirar de la cadena. Aquest acte simple i impactant, que en un primer anàlisi pot semblar absurd i intrascendent, quan l’examinem amb més atenció ens descobreix una infinitat de noves facetes i capes de significat.
El fet de veure una pila de cereals baixant ens parla de principalment en dos nivells, un nivell social i un nivell molt més íntim. Per exemple, en la mateixa absurditat de l’acte. La occidental és una societat profundament tecnificada i eficient, on les necessitats vitals de l’individu es poden aconseguir amb una mínima dosi d’esforç i dedicació. Així, qualsevol activitat o afició que es pugui tenir dins d’aquesta societat no pot ser justificada més que per arguments radicalment subjectius i arbitraris, que sempre poden ser combatuts amb arguments igual de profunds i sòlids. En una societat així, qualsevol acte és tant absurd com llençar menjar pel vàter. Flanroan ens fa veure que estem condemnats a la més absoluta absurditat.
També ens anima a abraçar i estimar aquesta absurditat. Si ell pot tirar un plat d’espaguetis pel lavabo, què no podem fer nosaltres? Flanroan ens diu “Fes el que vulguis i gaudeix! Qualsevol crítica serà tant absurda com els teus actes.”
Però això no és tot el que Flanroan ens diu. Aquest missatge es podria haver expressat de moltes altres maneres, dissolent grans quantitats d’aspirina en petites quantitats d’aigua, trencant plastidecors per la meitat, o intentant fer castells de cartes però fracassant sempre en el primer pis. Però ell es desmarca del missatge exclusivament absurdista en la manera en la que l’entrega.
En el fet concret de llençar menjar al vàter s’hi veu un nou nivell de crítica social, potser el missatge més transparent de tots, ja que és recolzat pel text en la descripció de molts vídeos. “Disposable society. Expiraling”. Concís i potent. Quan veiem una pila de tacos mesclats amb PepsiCola ser absorbits pel remolí, no podem sinó veure-hi la nostra societat d’usar i tirar, consumida per la seva pròpia cobdícia i el seu desig d’expansió, caient en espiral fins al punt de no retorn. De nou Flanroan ens parla sobre els inevitables de la nostra societat, en aquest cas l’autodestrucció.
L’última faceta que vull tractar és potser la més subtil i al mateix temps directa de totes. Una que no cal entendre per interioritzar. Aquesta faceta és la interpretació directa de l’audiència. La reacció natural d’aquesta, en veure una pila de cereals que podem assumir en bon estat, és el rebuig. La ira cap al malbaratament d’un recurs tan imprescindible. Tot i que no podem deixar d’admirar-nos de la subtilitat de Flanroan al provocar-nos aquesta sensació al mateix tems que ens parla sobre l’autodestructiva societat d’usar i tirar, aquest no és el punt principal. Aquest punt principal el podem veure si llegim els comentaris dels usuaris. Una gran proporció d’aquests gira entorn d’un missatge bàsic. “Amb aquest menjar podries alimentar un nen famèlic durant diversos dies, ets un imbècil per tirar-lo”.
Però reflexionem una mica sobre l’audiència que fa aquest comentari. Els centenars, potser milers de persones que fan aquesta crítica, han enviat algun cop ajuda als qui pretenen defensar? Que potser han renunciat algun cop a renovar el seu iPod i en comptes d’això han donat els diners a una ONG? No se’ls ha caducat mai cap aliment? Estàn completament segurs de no haver malbaratat mai res?
Flanroan vol que l’audiència faci aquesta reflexió, i l’impulsa mitjançant els impulsos humans més primitius. El desig de sentir-se superiors, i el rebuig a tot allò que ens faci veure que no ho som. En veure un home llençant aliments a la claveguera és inevitable sentir que el fet de que nosaltres no ho fem ens fa millors, però la més petita reflexió ens mostra clarament la falsedat d’aquest sentiment. Però en el nostre desig de seguir sabent-nos millors, modifiquem la nostra percepció de nosaltres mateixos. I així, potser, algun dels tres-cents mil espectadors de’n Flanroan ha decidit enviar un paquet d’arròs a etiòpia per a sentir-se millor.
-
Homosexcatily
Júlia: M'estic tornant una iaia de les desquiciades.
Júlia: Em compraré molts gays!
Júlia: gats*
Altra gent: *riure i sorpresa per l'error de picatge*
Júlia: El comerç de gays deu ser il·legats.
Jo: :O, <3
-
Obres el ulls
Poc a poc, et vas despertant d’una relaxant migdiada al prat de davant de casa. Mandrós, et quedes tranquil·lament estirat fins que decideixes rendir-te a la gana i entrar a buscar alguna cosa per a picar.
Mentre camines, admires la bellesa que t’envolta. La fresca olor de l’herba, les colorides flors, les joioses papall- QUÈ!?
